L’inspector

Les onze del matí d’un dilluns. Era dia d’informes i l’únic que s’escoltava a la sala era el soroll constant dels teclats dels ordinadors. L’únic? No, de fons, provinent d’un despatx protegit a mitges per unes cortines esgrogueïdes s’escoltava un soroll diferent, més fort i més espaiat.

Les cortines, regulables, estaven mig obertes i es podia entreveure l’interior del despatx. L’ombra d’un cap s’inclinava sobre la taula, mentre les mans pujaven i baixaven a intervals. L’Olivetti era, segons ell, la màquina d’escriure més precisa i segura.

Si algú s’hagués acostat a la porta de vidre que franquejava el despatx hauria pogut veure un rètol blanc i unes lletres negres dins un rectangle del mateix color: “Inspector jefe”.

L’inspector Francisco Fontseca era una persona singular. De mitjana edat, semblava més gran degut a l’espessa i canosa barba que poblava el seu rostre. Era una barba d’aquelles d’abans, ara es portaven més retallades. A una certa distància se’l podia confondre fàcilment amb en Bin laden o el mateix Sadam Hussein.

Tampoc es pot dir que la seva cara inspirés confiança, tenia sempre una expressió massa seriosa i fins a un cert punt cruel, característiques que semblen han de ser obligades per als qui es dediquen a la carrera policial.

Una altra característica que el feia destacar entre el grup era la seva peculiar forma de vestir. Un dia podia presentar-se a la feina amb un vestit de feia 10 anys i el següent amb pantalons de “campana”. Ell es considerava una persona “elegant”.

Pako, com el coneixien els seus “amics” s’aixecà de la cadira i posant-se les mans als ronyons encorbà el cos cap enrera. Després estirà els braços per damunt del cap com si volgués tocar el sostre. Un cop satisfet de les sensacions que havia experimentat, obrí la porta i es quedà plantat observant la sala.

Mentre passejava lentament la mirada per la sala es tragué una “senyoreta” de la butxaca i l’encengué. Aviat un fum blanquinós s’anà estenent com una fina boirina entre el sostre i els caps dels agents. De fet ja feia temps que estava prohibit fumar al lloc de treball però a veure qui era el “guapo” que tenia nassos per cridar-li l’atenció. I cada rodona feta amb els llavis era un petit desafiament per als presents.

La trucada

Sonà un telèfon. La seva secretària aixecà la vista: “Inspector, te una trucada urgent de l’Intendent per la línia U”. Un dels dos telèfons del despatx començà a sonar, Fontseca donà mitja volta lentament i sense preses s’encaminà cap a la taula. Encara que fos urgent, havia de demostrar a la seva gent que era capaç de fer esperar a tot un Intendent.

S’assegué a la seva cadira, s’estirà lleugerament el coll de la camisa i després de comprovar que la meitat de la sala estava pendent de les seves accions, una trucada de l’intendent era un fet digne d’atenció, alça suaument l’auricular d’un dels dos telèfons, acostant-se’l a l’orella.

- Si? L’Inspector Cap Fontseca al telèfon...
L’altre costat de la línia semblava buit. Alçà una mica la veu
- Intendent? Soc l’Inspector Fontseca, desitjava parlar amb mi?

Res. La línia estava morta. Ara començava a dubtar si havia fet be de fer esperar a l’intendent. Però el més curiós es que el telèfon seguia sonant, com si no l’hagués despenjat be. Premé nerviós dues o tres vegades l’interruptor conscient ara si que estava fent esperar massa al seu cap. Però no hi havia manera, no escoltava res i el timbre insistia un i altre cop.

Mentrestant varies mirades estaven ja pendents d’ell i de les seves accions. Havien notat que passava quelcom fora de lo normal i la curiositat podia més que la monòtona feina. En breus segons tota la sala estigué pendent del nou misteri, un telèfon despenjat que seguia sonant.

Els tocs suaus amb el dit índex es convertiren en veritables cops amb la mà plana, amb tot seguretat alguna peça estava solta i tal com havia après, era la manera més segura i eficient de tornar-la a lloc. Parlava per l’auricular, el separava una mica de la boca i se’l quedava mirant astorat. La secretària insistí:

- Inspector..!
- Què cony vols? Si, si, ja se que l’Intendent està a l’altre costat de la línia, però què vols que hi faci si aquestes andròmines modernes no funcionen be!
- Només volia dir-li que l’altre telèfon....
Aixecant-se de la cadira no la va deixar acabar de parlar: ..... L’altre telèfon? si un no funciona perquè collons ha de funcionar l’altre? (les seves idees sempre havien estat molt clares). – Be! si he de parlar per l’altre supletori, has de ser tu qui em passi la trucada i ja estàs tardant massa!

Automàticament se sentí satisfet de la seva demostració d’autoritat. Havia sabut deixar clar qui era el que manava i quines eren les funcions de la seva secretària. Encara que el mon de les telecomunicacions (i la informàtica) fos un misteri per a ell, una cosa la tenia clara, la seva secretària podia, des de la centraleta, recuperar la trucada d’una línia i desviar-la a l’altra. El timbre seguia sonant insistentment.

- No inspector... em referia a que la trucada era per l’altre telèfon....

Es quedà observant un altre cop l’auricular, seguí el cable fins la base, i llavors mirà cap a la seva esquerra, on estava l’altre supletori. Dubtà tres segons durant els quals notà 20 parells d’ulls fixes en la seva ma. Penjà el telèfon i aixecà l’auricular de l’altre, el timbre cessà.

Va tardar cinc segons més a entendre-ho mentre lentament s’apropava l’aparell a l’orella. El temps suficient per a que la sala sencera esclatés en una unànime riallada.

El cert es que tothom es preguntava un i altre cop com era possible que Fontseca hagués arribat al càrrec d’Inspector Cap del grup d’homicidis. Be, la majoria tan sols coneixien l’origen i el final, però no la història sencera. Si haguessin conegut tots els detalls no s’haurien estranyat tant Els galons de caporal i sergent pràcticament els hi van regalar perquè el cos necessitava expansionar-se i tan sols tres o quatre tenien en aquells moments l’antiguitat necessària per obtenir-los.

El de sotsinspector el va aconseguir oferint-se a anar de Cap a una comarca amb poc més de 400 habitants i on no volia anar ningú. I el d’Inspector casant-se amb la filla del Conseller d’Urbanisme, una noia que, del lletja que era, tothom dubtava que trobés parella algun dia.

I finalment una desgraciada casualitat va fer que arribés a ocupar el càrrec de cap d’aquest grup d’especialistes. Fins el moment ell manava un grup reduït de quatre homes que es dedicaven a una tasca realment delicada: la seguretat de la comissaria. Llàstima que només fos en la vessant de comprovar el correcte funcionament de portes i persianes. Els quatre tenien sobrenoms bastant característics: “sor angústias”, “el lado oscuro de la ley”, “Steve Urkel” i “el loco de la colina”. Dos dels seus antics col•laboradors, el “risitas” i “rompetechos” ara es dedicaven a tasques ben diferents.

Una tarda de juliol de l’any 1999, l’Inspector Percosser va patir un accident de circulació del que tardaria a recuperar-se 6 mesos. La norma deia que el seu lloc havia de ser ocupat per un altre inspector i en aquells moments només n’hi havia dos disponibles. L’Intendent en aquells moments, J. F Martínez Salazar, va escollir Fontseca perquè li queia simpàtic (cada matí s’explicaven mútuament històries) i sabia que no hi havia perill que li fes ombra en la feina.

La sort també es va aliar amb “Pako” ja que els dos primers mesos a la nova feina van ser relativament tranquils i tot rutllava per inèrcia. Ara ja feia 73 dies que estava en el nou càrrec i era potser el moment més perillós, quan es començava a creure que dominava el tema. Fins el moment havia fet cas de la experiència dels seus subordinats però ara fins i tot s’atrevia a donar ordres.

- Intendent, soc l’Inspector Fonseca
- Inspector, com és que ha trigat tant a contestar?
- No.. es que....jo....
- Be, anem al gra, tenim un homicidi al marge del riu Segre, a prop de les comportes. Sembla que es tracta d’una noia jove, a primera vista presenta una gran ferida al cap. Agafi tots els seus homes i adrecis cap allà. Quan arribi contacti amb les dotacions que estiguin al lloc.

L’homicidi

En menys de dos minuts el grup d’onze persones es trobava disposat a iniciar la marxa amb tres vehicles. Fontseca s’adreça al conductor del primer:

- Fèlix, puja al darrera, condueixo jo.
- Però inspector, a mi no m’importa conduir...
- Res de res, ja m’has escoltat. Fot el camp del meu seient!

Darrera en Joan i l’Arnau es miraren. En Joan s’encongí d’espatlles amb resignació. No era el primer cop que això passava, de fet succeïa sempre que el “jefe” volia fer acte de presència a l’escena del crim.

- Heu comunicat la sortida?” Abans que el copilot pogués contestar, i en el bell mig de la corba abaixa el cap per buscar el micròfon: “Central, central, aquí blau u, sortim en direcció al riu”

Sense voler el cotxe se li va anar cap a l’esquerra envaint una mica l’altre carril per on venia un tot terreny. Mentre donava un cop de volant per esquivar-lo exclamà: Collons! que no sap conduir aquest o que?

Una de les seves màximes era desconfiar d’entrada de tot i de tots. Si després es demostrava que no hi havia raó per fer-ho sempre es podien demanar excuses. El problema es que mai ho creia necessari, amb els seus arguments sempre podria demostrar que havia existit un motiu “fonamentat” per desconfiar.

I es que “Pako”, com el coneixien els seus coneguts, no es fiava de ningú. “Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit”, era el seu refrany preferit. Però en tenia d’altres com “cuando el río suena agua lleva” o “vaya yo caliente y ríase la gente”. Fins i tot era partidari de “la letra con sangre entra” I aquets refranys els acostumava a aplicar en tots els aspectes de la vida. A vegades no hi encaixaven massa, però a ell li era igual i al mateix temps ho aprofitava per relacionar-ho amb alguna de les seves “batalletes” que es podien allargar durant hores i hores. Batalletes de la “mili” i de desprès de la “mili”. A qui “enganxava” pels passadissos estava perdut.

La jutgessa

Semblava que algú havia corregut massa a avisar la jutgessa de guàrdia perquè quan van arribar al lloc ja hi era. Això els impossibilitaria durant ben be una hora d’iniciar la recerca d’indicis.

Com que no estava acostumat a tractar-hi Fontseca es va mantenir al marge, però notava que la jutgessa i els seus acompanyants miraven de quan en quan cap al grup com si esperessin quelcom. I el grup s’anava posant nerviós ja que esperaven que els seu cap es presentés a la comitiva judicial. Per suavitzar la situació Fontseca va intentar explicar un acudit, però era tan dolent que quan va acabar encara hi havia més tensió.

Fins que, desprès de mantenir una llarga conversa amb el forense, la jutgessa va girar-se cap a ells:

- ¿Alguno de ustedes es el responsable de la investigación?

Totes les mirades anaren a parar al mateix lloc:

- ...Responsable...uh...si...be... I fent un pas endavant : - Aquí n’hi ha un tros, je, je, je No es va adonar que a la jutgessa no li feia cap gràcia el comentari, i va continuar com si res:
- Soc l’inspector Fonseca, senyoria, estem a la seva disposició, que desitja?
- En primer lugar me hubiera gustado que se hubiera presentado antes, creo que hace media hora que han llegado, ¿me equivoco?
- No, no, te vostè tota la raó, el que passa es que els he vist tan concentrats en la seva feina que no els he volgut molestar...

Era realment ingeniós com sabia sortir-se de les situacions delicades - pensava. Desprès dirien els seus homes, això no ho ensenyen a cap acadèmia de policia, és una qualitat innata i n’estava ben orgullós.

La jutgessa el mirà fixament durant uns segons abans de parlar:

- La víctima se llamaba Yolanda Fernández. Tenía 25 años. Inspector, han de moverse rápido investigando en su entorno más próximo, familiares, amigos y conocidos. Hay indicios de agresión sexual, pero no de lucha. Descarto en principio que pueda haber sido cualquier transeúnte. Creemos que debía conocer a su atacante.
- Si, clar, clar, te tota la raó....
La jutgessa seguí:
- El forense me confirmará con más exactitud la hora de la muerte, pero en principio ha efectuado una aproximación entre 8 – 10 horas, es decir, la muerte sobrevino entre la 1 y las 3 de la madrugada pasada.
Entretant s’havien anat apropant al cadàver.
- El forense ha ido un momento a su coche a buscar un maletín. Inspector, ¿no le parece extraña la posición en que ha quedado el cuerpo?
Fontseca intentà pensar amb rapidesa però això en aquells moments era com demanar-li a una marmota en temps d’hivernació que resolgués una equació de segon grau. I deixà anar el primer que li vingué al cap:

- Extraña?, bueno, si... un poco.... – canvià de registre – ho diu perquè no porta les sabates cordades?

Notà una mirada fulminant:

- No, lo decía porque tiene las extremidades superiores muy separadas del cuerpo, sobretodo el brazo izquierdo.
- Ah, clar, potser va intentar obrir la bossa de mà i agafar el mòbil?
- Bien, es una hipótesis que habrá que estudiar. Se me está ocurriendo otra teoría, y esta es más fácil de comprobar, mídame el brazo desde el hombro hasta la muñeca.
- Com diu? El braç?
- ¡Si, el brazo izquierdo! Es un dato muy importante.

A l’inspector Fontseca li va faltar temps per girar-se enrera i bramar:

- !!Gutierrez, vagi al cotxe i porti’m una cinta mètrica, vinga, ja està tardant massa!!
No havia transcorregut ni mig minut que en “Guti” estava de tornada amb un “metro” de butxaca. L’inspector estirà la cinta i agafant la ma de la jutgessa començà a mesurar-li el braç fins l’espatlla.
Sa senyoria va fer un salt enrera que va alarmar als presents:

- ¿Pero que hace, estúpido? ¡El brazo del cadáver, no el mío!

Sense poder evitar-ho va notar com li pujaven tots els colors i més encara al veure de reüll com els seus homes es dispersaven, uns amb la mirada baixa i altres com si busquessin nius entre les fulles dels arbres

A la jutgessa li va faltar temps per marxar del lloc no sense remarcar-li que estaria en estret contacte amb el seu cap, l’Intendent.

La recerca

Llavors va començar una frenètica activitat dins el rectangle balissat. La policia científica va començar a marcar i recollir els possibles indicis tot fent fotografies de l’escena del crim. En dues ocasions van haver de fer-li l’observació a l’inspector de que s’apartés d’on estava ja que dificultava la recollida de mostres o impossibilitava l’obtenció d’alguna fotografia. I els dos cops ho va fer no sense remugar en veu baixa: “aquests científics només saben fer-nos fora de tot arreu, com volen si no que investiguem?”

Distret com estava amb les seves cabòries no va veure com entrava en un terreny marcat amb dues tires vermelles:

- Inspector, compte! - L’avís arribava massa tard, Fontseca acabava de trepitjar la rodera d’un pneumàtic que un agent es disposava a fotografiar. L’exclamació de l’agent va ser contundent: - Ondia! la prova més important a prendre pel sac.

Va intentar demanar excuses però com no en tenia costum va preferir iniciar una silenciosa retirada. Be, es mantindria al marge fins que el cap de la policia científica vingués a informar-lo dels primers resultats. Mentrestant hi havia coses més interessants en les que fixar-se, com aquella agent que controlava l’accés al camí que baixava cap al riu. Quan havien arribat no hi era. Ara estava d’esquena a ell, barrant el pas a tothom que no estigués autoritzat a accedir al camí

Li quedava be l’uniforme, deu n’hi do quins malucs que se li marcaven amb aquells pantalons tan ajustats. De tota manera la silueta i aquella cabellera rosa li resultaven una mica familiars. Com aquell que no vol s’hi anà acostant. Com a inspector cap de la investigació podia fer-li qualsevol pregunta tècnica i començar una conversació, qui sap si era d’aquelles que es deleixen pels galons.

- Tot be, agent? Ha tingut algun problema amb alguna persona?

Poc a poc, a la mateixa velocitat que l’agent es girava, es va adonar del seu error, era la Tania López, la que va estar a punt de denunciar-lo feia sis mesos per assetjament sexual. Total perquè cada matí durant dos setmanes, al passar pel seu costat li deia “Hola rubia!” mentre li feia l’ullet.

Va girar cua abans que l’altra li pogués dir res. Malgrat això va notar la seva mirada d’odi que el seguia durant una estona.

De manobre a policia

Va tornar amb els seus agents. En aquells moments s’apropava també el sotsinspector cap del grup de la policia científica:

- Inspector, tardarem una mica més del compte. S’ha d’anar amb molta cura ja que el terreny és tot humit i podríem perdre algun indici important. Però em sembla que quan acabem tindrem una sòlida teoria de com s’han produït els fets.

I continuà:

- Aprofito per comentar-los-hi que la setmana vinent farem un curs sobre tècniques especials de necroressenya. Si algú de vostès estigués interessat en assistir-hi ens ho hauria de confirmar abans de dijous al migdia .

Mirant a l’Inspector afegí:

- Encara que no sigui la seva especialitat, no estaria de més que vostè hi assistís, sempre va be ampliar els coneixements policials.

A Fontseca li va semblar que les paraules “seva” i “ampliar” estaven pronunciades amb certa ironia. Molta gent sabia que ell no havia fet l’acadèmia de policia perquè provenia d’un cos que es va refondre amb l’actual cos d’oficials. També sabien que dos cursos de comandament se’ls havia saltat i que els altres dos eren com “pegats” afegits a la seva deficient formació.

Traient foc pels ulls i fent anar les mans com aspes de molí es va encarar cap al sotsinpector:

- VOSTE QUE S’HA CREGUT! Jo, amb el que vaig aprendre quan era manobre ja en tinc prou per fer de policia!

La vergonya aliena va imperar durant un minut en tot el grup. Tothom va abaixar la mirada i no gosava obrir la boca. Fontseca ho va interpretar com un recolzament tàcit a la seva actitud, que, un cop més havia posat en el seu lloc a qui volia desacreditar-lo.

La teoria

Veient que els resultats de científica tardarien encara una estona es va dedicar amb els seus a elaborar algunes hipòtesis sobre el cas, hipòtesis sense fonament perquè encara no tenia cap dada concreta.

Era ja el mes de juny i la calor començava a notar-se. Decidí buscar una ombra on poder concentrar-se millor en seves teories. A l’esquerra el terreny, cobert d’herba alta, baixava sobtadament fins arribar a un petit barranc on destacava, per les seves frondoses rames, un gran roure. Pel seu costat hi passava un rierol.

- Fèlix, si el “científic” pregunta per mi, estic allà baix – i senyalà l’arbre.
- Inspector, no és prudent que baixi per aquí, ens han comentat que hi ha un rierol amagat.
- Amagat? Que no veus on està el rierol, allà baix, sembla que us falli la vista últimament...
Mentre deia aquestes paraules havia començat a caminar entre les herbes
- Inspector, crec que faria millor donant la volta pel pont de dalt
- Que dius boig! i fer-me caminar mig quilòmetre quan tirant pel dret tan sols hi deu haver 40 metres... Ja us ho ...

No va acabar la frase, l’únic que es va escoltar va ser XOOOFFFF! I un munt de renecs irreproduïbles. Ningú s’atreví a anar en la seva ajuda perquè les herbes amagaven el llit del rierol i haurien corregut el risc de caure també a l’aigua. Va haver de sortir pel seu propi peu i quan tothom esperava que carregués contra tot ésser vivent, es van quedar estranyats al veure un lleuger somriure en el seu rostre:

- Ei, sembla que ha refrescat, je je je - va comentar mentre s’agafava els pantalons amb les dues mans i anava pegant puntades de peu al aire.
Era un d’aquells misteris que de tant en tant es presenten i és inútil trobar-los-hi una explicació lògica. I per suposat ningú va gosar preguntar-li, no fos cas que se li passés el bon humor. I al no prestar-li més atenció ningú es va adonar que la ma dreta tenia més dificultats per aguantar el pantaló, com si estigués subjectant alguna altra cosa.

- Vinga, porteu-me a casa! encara agafaré una calipàndria... A les tres vull tothom al meu despatx i damunt la taula una relació de tots els familiars i coneguts de la noia. No podem perdre més temps!

El seu grup anava de sorpresa en sorpresa, aquesta petició era del tot inusual, ja que sempre havien de ser ells qui li recomanessin els passos a seguir. Després, si tot anava be, els feia seus, però proposar-ho ell era ben estrany.

Un sospitós

A tres quarts i onze minuts de tres tot el grup estava reunit al despatx.

- Be, deixeu-me veure la llista, hi he estat pensant molt i tinc un pressentiment sobre el possible autor.

En la cara dels presents es reflectia a la vegada sorpresa, incredulitat i ganes de prendre-s’ho a broma. Però tothom es va mantenir en silenci, només en Guti va obrir la boca:

- Aquí està Inspector, en total vint-i-cinc familiars i més de 100 coneguts amb els que podria haver tingut contacte en les últimes hores. No hem pogut comprovar encara els seus moviments
- Be, be, ja m’ho suposo, es igual... porta cap aquí i deixa’m veure els noms.

Pels seus homes la conducta del Inspector era inexplicable. Què esperava trobar entre una llista de noms desconeguts? No es podia basar una investigació seriosa en només un pressentiment.
Llegí la llista dels familiars sense fer cap comentari i passa a la dels amics. Vint segons després se li il•luminà la cara i aixecà la vista:

- Molt be, a treballar, vull les adreces de tothom i els seus moviments en les últimes 24 hores abans de les vuit del vespre d’avui. Guti, Félix, anem a fer una visita.

No sabríem dir si el murmuri que es va escoltar era un altre cop de sorpresa, o d’aprovació perquè per fi es començaven a fer les coses seguint el mètode. De tota manera el procedir de l’Inspector era força estrany i més d’un va pensar que s’haurien hagut de comprovar abans els resultats obtinguts per la policia científica.

- On anem, Inspector?
- Carrer del Nord, 23, em sembla que cau a prop de la església.

Van trobar el portal obert, Fontseca va anar directament a mirar les bústies.

- Segon pis, vinga, es aquí mateix, no tenim temps d’agafar l’ascensor.

En condicions normals no els hauria faltat l’alè al arribar al segon pis, però aquella casa antiga tenia entresol i principal. Al replà només hi havia dues portes. Fontseca anà directament cap a la primera i premé el timbre.

- Col•loqueu-vos al costat, que no us vegi.

Al voler treure la placa se li va escapar dels dits i de miracle no caigué pel forat de l’escala.

- La mare que la va .....

La recuperà a temps de posar-se un altre cop davant de la porta abans que s’obrís aquesta. Aparegué una mestressa d’uns seixanta anys:

- Senyora, som policies, busquem a l’Albert Tort. Es vostè la seva mare?
- Què volen del meu fill? ara està dormint, treballa de nit i ha tornat a les vuit del matí.
- Ho sentim però l’haurà de despertar, volem parlar amb ell, és important

La senyora va fer dues passes enrera, dubtant i mig atemorida. El to només era imperatiu, el que passava es que quan l’Inspector pujava el to de veu semblava que estigués molt enfadat. No ho podia evitar, era una qualitat que li havia fet guanyar amics durant la seva carrera. I Fontseca, amb la seva amabilitat característica ho acabà d’arreglar:

- Vinga, senyora, desperti al seu fill, que no tenim tot el dia!

Va haver de ser en Fèlix qui suavitzés una mica la situació. Després de preguntar-li si coneixia a la Iolanda Fernandez i contestar afirmativament, l’Albert els va acompanyar voluntàriament a Comissaria.

L’interrogatori

El despatx no tenia finestres. L’Inspector se’l mirava amb satisfacció des de darrera el mirall.

- L’has ben cagada, noi. Et pensaves que ningú et descobriria, eh? Però no comptaves amb l’Inspector Fontseca i el seu sisè sentit. Fèlix, Guti, vinga, la tàctica del policia bo i el policia dolent. A veure que en traieu...

En Fèlix i en Guti es van mirar, sense proves, sense cap indici, havien d’interrogar un noi que pel que semblava l’únic crim comès era conèixer la Iolanda.

Van estar-hi prop de tres hores, repetint una i altra vegada les mateixes preguntes, de que coneixia a la Iolanda, quan l’havia vist per últim cop, a quina hora havia començat i acabat de treballar, etc. I cada vegada rebien les mateixes respostes:

- Vaig conèixer a la Iolanda fa un any, un dia per la nit, de marxa.
- La vaig veure el dissabte per la tarda, sobre les vuit. Després vaig anar-me’n amb els amics a veure el partit de futbol del Barça.
- He entrat a treballar a les onze de la nit i he sortit a les set del matí. Ho poden comprovar trucant al meu company de feina, l’Alfons. Ell els pot dir que no m’he mogut de la fàbrica en tota la nit.

La trucada al company de l’Albert va confirmar el que havia dit, no s’havia mogut en tota la nit de la fàbrica on feien tasques de manteniment i vigilància.

Davant aquest contratemps l’Inspector no semblava gaire amoïnat. Va entrar a l’habitació i es quedà sol amb el sospitós. Van veure com s’asseia davant d’ell, però no podien escoltar res, segurament l’inspector havia desconnectat els micròfons exteriors. Només va estar-hi dos minuts, quan va sortir la seva ordre era clara:

- Porteu-lo a les garjoles i aviseu l’advocat. Acaba de declarar-se culpable.

La confessió

Tothom es va quedar de pedra. Efectivament al cap de quatre hores tenien la declaració signada de l’Albert Tort on explicava fil per randa tot el succeït des de les vuit del vespre del dia anterior.
“No sortien junts però havien tingut un affaire feia dos mesos. Ella no va voler que es seguissin veient però ell hi insistia. El diumenge la va veure un moment, ella anava amb la seva colla i ell va marxar amb els seus amics a veure el Barça.”
“Després del partit va anar a treballar normalment. A la una de la matinada el seu company li va dir que anava un moment a casa seva a recollir uns dvd’s. Ja ho havia fet altres cops i el moment es convertia quasi sempre en un parell d’hores”

“A tres quarts de dues va rebre una trucada d’ella al mòbil. Li comentava que volia parlar amb ell, que si podia escapar-se uns moments de la feina. Va estar a punt d’explicar-li que estava sol però va pensar que ben be podia marxar una estona i que ningú se n’assabentaria. Segurament volia parlar d’ells, potser se sentia sola i li demanaria per tornar. Si el seu company l’Alfons tornava massa d’hora no hi podria dir res, al cap i a la fi ell també se n’havia anat”

“La Iolanda l’esperava al pont vell. Van anar amb el cotxe fins el lloc més solitari que van trobar, prop de les comportes. Llavors havia sofert una gran decepció quan escoltà per llavis d’ella que havia conegut un altre noi i que volia que no insistís més i al mateix temps demanar-li consell. Entre ells havia existit una gran confiança i volia conèixer el seu punt de vista masculí per no equivocar-se”
“La realitat es que no s’ho esperava, va veure com totes les seves esperances desapareixien de cop. I va reaccionar de mala manera. Li va dir que d’acord, que s’allunyaria i que l’aconsellaria, però que a canvi volia fer una última vegada l’amor amb ella.”

“La Iolanda s’havia negat i li havia intentat fer veure que no era just. Que si no hagués conegut a aquest noi potser s’ho hauria pensat, però que ara era del tot impossible”

“Tenir-la tan a prop i escoltar aquestes paraules, sense poder ni acariciar-la li havien provocat que perdés el control. Si no havia de veure-la més al menys li deixaria un bon record. Va intentar besar-la però ella no s’havia deixat. Llavors la agafà pels cabells tapant-li la boca perquè no cridés i l’arrossegà fora del cotxe”

“Tot va ser molt ràpid, al principi ella es va resistir però després el va deixar fer tot el que volia sense quasi oposar resistència. Quan va acabar l’havia mirat amb els ulls plorosos:

- Ets un porc, m’has violat i has fet el que has volgut amb mi però te’n penediràs. Ara mateix aniré a la policia a denunciar-te, tothom sabrà el que has fet.

“Llavors ell li va suplicar una i altra vegada que no ho fes, que li arruïnaria la vida. Però ella se’n desentenia i mentre s’arreglava la roba amb el cap cot, sense ni mirar-lo, anava repetint: - Tothom sabrà que ets un malparit.”

“Va perdre el control, agafà un roc que hi havia a la vora i l’esclafà contra el seu cap. Ella caigué a plom i comença a sortir molta sang. Va pujar al cotxe i tornà sobre tres quarts de dues a la fàbrica. El seu company arribà un quart d’hora més tard, així que no va haver de donar-li cap explicació, ell donà per suposat que havia estat tota l’estona a la fàbrica”

“La resta ja la sabien, va tancar-se a la seva habitació des de les vuit del matí però no havia pogut dormir gens. Fins a primera hora de la tarda en que va escoltar el timbre de la porta i va seguir als policies que l’havien vingut a buscar”

Les felicitacions per l’Inspector Fontseca van arribar des de tots els estaments. Havia resolt un cas d’assassinat sense cap indici en menys de deu hores i només parlant dos minuts amb un sospitós. Ningú s’explicava com, però li van haver de reconèixer els mèrits. I en contra del que esperaven tots els components del grup, seguiria essent el seu cap durant un llarg període de temps.

La jutgessa va ordenar l’ingrés incondicional a presó de l’Albert Tort. Quan el portaven cap al centre penitenciari es va adreçar als agents per dir-los-els:

- Sis plau, facin-li saber als pares de la Iolanda que encara que no hagués perdut el meu DNI en aquell rierol m’hauria entregat al cap de poc temps, la meva consciència no hauria suportat gaire temps viure amb aquesta càrrega.

Nota del autor: Qualsevol semblança amb la realitat es pura coincidència, encara que “alguns” puguin pensar el contrari